Espardenyes de lona
Formentera
Les espardenyes de lona eren el calçat que es duia a Formentera i a Eivissa en la primera meitat del segle XX i s’elaborava de manera artesanal. Usat per dones, homes i infants, la seva fabricació no resultava tasca fàcil a causa del tractament previ dels materials que s’havien d’utilitzar i a un laboriós procés de confecció.
La coberta de les espardenyes solia ser de lona blanca, amb possibilitat d’incorporar un rivet de color en algun dels models, encara que també podien ser negres o de colors foscos en cas de dol.
Si bé aquest tipus de calçat confeccionat de la manera tradicional no s’utilitza amb freqüència, va ser molt popular en la seva època i encara ho utilitzen membres de les colles de ball pagès.
Com que la sola és de fibra vegetal, en concret d’espart, per protegir-la de la humitat i augmentar-ne la durabilitat, a vegades se l’enquitranava.
En matèria de models, bàsicament n’hi havia dos de dona, de rotlet o de mirallet i escotades, i altres dues d’home, un que incorporava cordons i l’altre, cintes que es nuaven als turmells.
Formentera
Confección
Al costat de les espardenyes, a Formentera també eren habituals les anomenades espardenyes de lona, una variant que incorporava coberta de lona tancada i que oferia major protecció. Ambdues formen part del patrimoni etnogràfic pitiús i plasmen una cultura material basada en l’aprofitament de recursos locals i en un saber fer transmès de generació en generació.
S’elaboraven íntegrament de manera artesanal i la seva confecció exigia habilitat i paciència, ja que tant el tractament previ dels materials com el procés de confecció requerien precisió i experiència.
El primer pas consistia a elaborar la llata d’espart, la trena d’espart que conforma la sola. L’espart es podia emprar en cru —com en l’elaboració de senallons— o picat (amaçat) per fer-lo més flexible. Una vegada trenada la llata, es retallaven els brins sobrants i es colpejava amb un mall per a aplanar-la.
Abans de començar a donar forma a la sola, es mesurava la longitud del peu amb una petita canya tallada a la mesura exacta. La llata s’estenia llavors sobre aquesta longitud dues vegades i mitja, i així s’obtenia el perímetre necessari. A partir d’aquí, s’emplenava l’interior per esmolar la sola, un treball minuciós que permetia perfilar correctament el taló i la puntera mitjançant unes voltes característiques anomenades fioles.
Una vegada acabades i esmolades totes dues soles, es cosien en el banc d’estrènyer amb una agulla enfilada amb dues braces de corda de pita. El cosit començava pel taló, de manera simètrica. Els punts es deixaven inicialment fluixos per a després tibar-los un a un, amb la qual cosa s’aconseguia una sola ferma però flexible.
El procés continuava amb la confecció de la coberta. Es retallava la lona seguint patrons tradicionals i es cosia a la sola de l’inrevés, posteriorment es girava la peça perquè les costures quedassin ocultes a l’interior. Les puntades es feien amb grans agulles enfilades amb fil de cànem, lli o cotó, materials resistents i naturals.
